Aquell mat em vaig llevar, no recordo on ni tan sols el temps que fa, i tot havia canviat. Per jo no ho sabia, encara, i ms m'hagus valgut no saber-ho mai. El meu mn era petit, per suficient, abans. Deix de ser-ho. La meva vida, un cel particular, nul.la incertesa, dola soledat; ms tard, cau soterrat, previsibilitat maleda, asfixiant allament. Mai res no m'havia fet tanta falta. Ni la sang que per les venes em corre no necessitava amb la mateixa urgncia. Mentre el dolor creixia, de sobte, aquell soroll estrepits, insuportable. Cridant, plorant, vaig crrer. Era incapa de sentir els meus crits, de segur esgarrifosos. De sobte, l'abisme s'obr sota els meus peus. Morir, volia. Recuperar el meu cau, la meva estimada soledat, els meus llimbs, la meva preuada illa. I vaig caure. Queia, sentint-me cada vegada ms prop d'aquell horror, del meu propi dolor, del ms terrorfic despertar dels meus sentits, tot just acabat de descobrir. Ja no recordo quan va ser que vaig despertar aquell fatdic mat, aleshores salvador. No recordo quan fa que estic caient, que caic, veient la fi ms propera cada vegada per amb la incertesa de si mai arribar. Ara el dolor sembla no tenir lmits. El dolor i la por sn tot el que sento. Tinc por de caure per sempre.